Catalunya al Congo

Gran Bretanya aprovà les lleis abolicionistes del comerç d'esclaus el 1807 i inicià la particular creuada contra el tràfic negrer, atès que no tots els governs europeus estaven disposats a perdre aquell lucratiu negoci.
El març de 1845 el tinent de la marina britànica pintà l'aquarel·la "Esclaus sota coberta" després de capturar la corbeta negrera Albanez amb 300 persones dins de la bodega ( aquesta obra es conserva al National Maritime Museum "Royal Museums Greenwich" de Londres). Imatge colpidora del tràfic negrer entre Àfrica i el Carib. I sí, alguns catalans "americanos" aconseguiren grans fortunes dedicant-se a aquest comerç immoral durant el segle XIX.

La història del tràfic negrer català dels segles XVIII i XIX

«Les nacions hispàniques foren les primeres a començar el tràfic d’esclaus i les darreres a deixar-lo».

Philip Curtin (1975)

L’últim quart del segle XVIII va ser el punt de partida de l’expansió comercial catalana cap a Amèrica a causa de la desamortització dels ports de Cadis i Sevilla, on gran part d’aquest comerç era monopolitzat per comerciants estrangers[1]. Talment, des del descobriment del Nou Món el 1492, Catalunya gaudia d’una prerrogativa comercial oscil·lant amb Amèrica atesa la subordinació de la Corona d’Aragó a les corts espanyoles i que obligava a tots els vaixells catalans a fondejar als ports de Sevilla i Cadis abans de creuar l’Atlàntic[2].

Així, a principis del segle XVIII, tant Felip V[3] com l’arxiduc Carles[4] van afavorir tímidament l’eix comercial català amb el Nou Continent[5]. Però no va ser fins a la publicació, el 12 d’octubre de 1778, del decret de lliure comerç amb Amèrica promulgat per Carles III d’Espanya, que Catalunya no es va començar a equiparar amb la resta de territoris europeus que comercialitzaven amb Amèrica[6], especialment amb el Carib[7].

En conjunt, a finals del segle XIX Catalunya va aconseguir establir una xarxa de negocis amb les Antilles especialitzada en la importació i l’exportació de productes autòctons catalans i caribenys i que va afavorir el desenvolupament del teixit industrial i comercial català així com dels territoris d’Ultramar i catalans.

Mentrestant, a finals del segle XVIII, Espanya continuava replegada en si mateixa, víctima de l’obscurantisme obstinat de l’Antic Règim imposat pels Borbons i Napoleó. Paral·lelament, Anglaterra s’aferrava amb força al positivisme il·lustrat i Madrid provava de mantenir el colonialisme i l’explotació comercial d’Ultramar com a fonts d’ingressos essencials. A més a més, la guerra entre Anglaterra i Espanya (1795-1808) va fer agonitzar encara més la decadència de l’Imperi i va posar en relleu l’obsolescència del sistema absolutista espanyol [8].

Aquesta lluita comercial i militar pel control de les colònies espanyoles es va anar accentuant fins al 1805, quan Espanya va perdre per sempre el comerç amb Amèrica continental amb motiu de la guerra amb Anglaterra, destí d’una bona part del comerç negrer entre Àfrica i el Nou Món. En síntesi, la guerra amb Anglaterra va fer perdre a Espanya les possessions colonials de Santo Domingo, l’illa de Trinidad i La Louisiana. A més a més, s’esfondrà el poder naval espanyol, però va recuperar Menorca el 1802 amb la Pau d’Amiens, Rubio (1993: 187).

Dins del marc particular del tràfic negrer, cal recordar que en finalitzar la guerra de Successió el 1714, Anglaterra[9] es feia amb el profitós monopoli comercial d’esclaus entre Àfrica i Amèrica que fins llavors Espanya recelava amb polítiques mercantilistes i proteccionistes. Paral·lelament, Anglaterra perdia les tretze colònies d’Amèrica del Nord a causa la Guerra d’Independència dels EUA (1775-1783), destí del tràfic negrer anglès. Altrament, cal significar que ben aviat aquell mercadeig d’esclaus africans va tenir una oposició creixent i prou forta per arribar fins a la definitiva abolició de l’esclavitud el 1880.

La causa de l’aparició de l’abolicionisme s’ha de buscar en l’avenç del pensament il·lustrat de manera global[10]. Els moviments abolicionistes nascuts, tant a la metròpoli com a les colònies, van impulsar campanyes contra aquest immoral i lucratiu negoci negrer. Un d’aquests moviments es va donar als EUA després de la Guerra de Secessió (1861-1865)[11], quan l’abolicionisme promès per Abraham Lincoln el 1860, una de les principals causes del conflicte, es va dur a terme de manera immediata, però no el racisme, que ha sobreviscut fins a l’actualitat.

El segon d’ells es va donar a Europa, quan es va fer efectiva l’abolició de manera esglaonada a partir del primer tractat signat el 1817 entre Espanya i Anglaterra, passant per un nou tractat subscrit a Madrid el 28 de juny de 1835 i que va finalitzar amb l’aprovació de la Llei Penal, de 2 de març de 1845, sobre el Tràfic de Negres[12]. La causa d’aquesta creixent implementació cal cercar-la a la confrontació política de la metròpoli, on esclavistes (conservadors) i abolicionistes (progressistes) mantenien les seves posicions confrontades.

A Espanya, de l’evolució abolicionista cal destacar que a principis del segle XIX el 6% d’aquesta activitat que donava tanta riquesa anava a parar a la Corona. El fet d’abolir l’esclavatge suposaria un cop econòmic a la ja decadent economia espanyola[13]. Així doncs, els moviments abolicionistes espanyols, com la Sociedad Abolicionista Española creada en Madrid el 7 de desembre de 1864 per iniciativa del porto-riqueny Julio Vizcarrondo, partien amb una doble preocupació per a la política conservadora espanyola partidària de l’esclavatge africà: primer, la destrucció dels ingressos provinents de les colònies, i segon, animar els moviments independentistes de les Antilles.

Anteriorment a Vizcarrondo, la primera veu que es va aixecar a Espanya en favor de l’abolicionisme es va donar el 1802, i fins al 1860, es considerava <<tabú>> parlar de l’abolicionisme a les corts espanyoles, fins i tot alguns diputats conservadors opinaven que l’esclavitud era beneficiosa per a l’esclau. Cal tenir present que les autoritats espanyoles diferenciaven l’esclavitud del tràfic d’esclaus per donar pas a la permeabilitat del tràfic d’esclaus. D’aquesta manera, a partir de 1817 es perseguia l’esclavitud, però no pas el tràfic d’esclaus emparant-se amb aquesta dicotomia[14].

Així doncs, durant la florida de l’abolicionisme, la metròpoli europea va interpretar de manera ambigua la Llei Penal del 1845, pretext idoni que varen aprofitar els grans interessos econòmics i comercials que s’arrelaven en el tràfic negrer per continuar l’explotació esclavista. És el cas concret d’Espanya, on a partir de 1820 i fins el 1866, 550.000 africans van ser segrestats, esclavitzats i transportats a Cuba des d’Àfrica[15]; 387.216 entre 1835 i 1864[16]. En general, entre 1817 i 1886[17], el beneficiós negoci d’esclaus africans va passar d’una legalitat immoral vigent a una organització mercantil encoberta per les autoritats que interpretaven d’una manera ambigua la llei contra el tràfic d’esclaus[18].

Continuant amb el cas espanyol, a partir de 1817 es van situar tres blocs en la punta de llança per lluitar contra el tràfic negrer. En primer terme, Anglaterra, que perseguia de forma implacable qualsevol informació sobre aquest afer, especialment en territoris colonials espanyols, com en l’Havana [19]. En segon terme, els EUA, que després de la Guerra de Secessió van pressionar a les autoritats espanyoles. En darrer terme, els grups polítics i socials abolicionistes espanyols, els quals a partir de 1870 van aconseguir ser un important grup de pressió[20]; el 5 de febrer de 1880 van aconseguir que les Corts espanyoles aprovessin la llei d’abolició a Cuba.

Certament, entre els segles XVIII i XIX les elits de la societat civil catalana, majoritàriament <<americanos>> que es van enriquir principalment a Cuba, van teixir un entrellat de relacions estables amb el poder politicomilitar espanyol, més amb els governadors de l’espai colonial caribeny que amb la metròpoli, i que posava en relleu el seu paper participatiu i decisiu en el tràfic negrer entre Àfrica i Amèrica: uns promovien el negoci i els altres el facilitaven. D’altra banda, cal significar que no es tractava d’un comerç a gran escala, sinó d’un negoci tolerat sota mà i amb bons resultats.

D’aquests indians negrers en són un exemple la nissaga de les famílies de Vilanova i la Geltrú, Puig, Carreras i Samà, el grup empresarial Comillas d’Antonio López y López de Barcelona[21] i el lobby de Joan Güell, també de Barcelona[22]. Molta part de les fortunes d’aquestes famílies procedien de l’activitat negrera i colonial. En contrapartida, aquests diners es reinvertien en el teixit empresarial català. Una bona mostra d’això és la fàbrica tèxtil d’Esparreguera que Miquel Puig va construir el 1847 i on també van participar el mataroní Josep Carreres i el vilanoví Jaume Samà com a accionistes, indians de renom i vinculats al tràfic negrer[23].

L’estudi del cas pràctic de la família vilanovina dels Samà desprèn que,  el 1794 Pau Samà Parés amb només dinou anys va ser el primer Samà a partir cap a Cuba a la recerca de fortuna aprofitant el decret de lliure comerç del 1778 i que permetria exportar vi i aigua ardent del Penedès cap a l’Havana. A Cuba, Pau Samà es va enriquir dedicant-se al comerç d’ultramarins i sobretot amb el tràfic d’esclaus i en morir, el llegat de la seva fortuna i els seus negocis els heretà el 1832 el seu nét Salvador Samà i Martí[24], el qual va multiplicar la fortuna del seu oncle diversificant el negoci familiar i continuant amb l’empresa negrera[25].

Efectivament, malgrat la prohibició del comerç d’esclaus des de 1817, a l’illa de Cuba no es va respectar[26]: es feia valer la diferència entre esclavitud i tràfic d’esclaus, a més de que els poders polític i militar espanyols convivien en certa harmonia amb els homes forts del lucratiu negoci negrer. D’aquesta manera, Salvador Samà i Martí es va convertir en un home influent a l’illa[27] fins al punt que la reina Isabel II d’Espanya li va concedir el títol nobiliari del marquesat de Marianao el 1860[28], tot i que era sabut d’on provenia una bona part de la seva fortuna.

Aquest cas particular dels Samà remarca la relació de les autoritats espanyoles amb l’activitat del tràfic esclavista dels territoris d’Ultramar[29]. Així, particularment, amb una sola carta de Salvador Samà es deixava de perseguir a una persona acusada del tràfic d’esclaus, com va ser el cas del català Josep Lluch Torrents el 1848, mitjancer en els negocis esclavistes i petit empresari de l’Havana[30], el qual va ser deixat de perseguir per la policia a instàncies del jutge, el qual havia rebut una carta de l’influent Salvador Samà, mostra tot plegat, de la connexió entre les autoritats espanyoles i les elits socials colonials catalanes que actuaven com a veritables grups de pressió amb l’objectiu d’impermeabilitzar l’activitat negrera.

El capità Pigat, negrer català

El cas del capità vilarassenc de navili Pere Mas Roig -alies el Pigat- és un altre exemple que mostra la robustesa del pactisme comercial negrer entre la societat civil catalana d’americanos i les autoritats politiques i militars espanyoles de Cuba. A més a més, els negocis del “Pigat” posen en evidència les relacions comercials de tota mena entre Vilassar de Mar i Nova Orleans, Sust (2016: 13).

Un capità negrer experimentat assegurava, pràcticament, el viatge d’Àfrica a Amèrica. El Pigat va començar el comerç d’esclaus el 1837 i el 1848, novament, va ser descobert a l’Havana per una acció consular britànica després de rebre la informació d’un venjatiu mariner gallec que havia estat enganyat per la tripulació negrera del mateix Pigat.

Amb tot, el Pigat va poder fugir als EUA amb la col·laboració de les autoritats espanyoles, mentre que el mariner gallec, delator al consolat britànic i col·laborador amb la justícia insular espanyola va ser empresonat, precisament, per participar en el tràfic negrer[31]. Paradoxa que evidencia les relacions de complicitat entre el poder polític, militar i social cubà i que afavorien i protegien les baules importants de l’entramat del negoci d’esclaus.

En definitiva, a partir del decret de lliure comerç de 1778 i fins ben entrat el segle XX, es va obrir l’activitat comercial catalana amb Amèrica, principalment amb les Antilles. Oportunitat que els catalans van saber aprofitar en entrellaçar els seus interessos amb els de la metròpoli espanyola, d’aquesta manera, es van beneficiar ambdues parts. Paral·lelament a aquesta sobrevinguda activitat comercial catalana, va haver-hi persones que per fer més fortuna es van dedicar al tràfic negrer, multiplicant així, els beneficis comercials.

Fins al 1817 la manca de legislació abolicionista de l’esclavitud deixava en mans de la moral el tràfic d’esclaus. Després del 1817, els negrers, emparant-se en la polarització de la política espanyola entre progressistes, abolicionistes i conservadors que diferenciaven entre tràfic d’esclaus i l’esclavitud per tal de deixar de perseguir el tràfic negrer, van crear un entramat institucional, social, industrial i comercial que garantia en gran manera aquest negoci.

En definitiva, per un cantó, hi havia les autoritats espanyoles que obtenien un rèdit econòmic considerable en impostos desatenent l’observança de les lleis abolicionistes que prohibien l’esclavitud emparant-se en la interpretació ambigua de les lleis, i per l’altra, existien els grups empresarials catalans que obtenien uns rèdits importants a través de la venda i de l’ocupació laboral de les persones esclavitzades en els ingenios[32].

És a dir, l’entramat del tràfic negrer era una baula més del potent teixit social, polític, empresarial, industrial, comercial i econòmic que s’amagava al darrere d’aquesta estructura i que dimanava de la mateixa concepció política de l’Estat espanyol; tan sols així es podia entendre i dur a terme una empresa d’aquesta envergadura.

La producció industrial dels ingenios, principalment cotonera, era redistribuïda en bona part cap a les plantes industrials de teixits de Catalunya[33] i d’Anglaterra, i també, com a primeres matèries exòtiques. D’aquesta manera, Catalunya va esdevenir en un node econòmic i comercial de rellevància internacional, deixant enrere una terra oblidada i majoritàriament agrícola de principis del segle XVIII com a conseqüència del Decreto de Nueva Planta.

A finals del segle XIX Catalunya va esdevenir una potència econòmica, comercial i industrial prou important i que la historiografia contemporània la classifica com el primer territori que definia el concepte de globalització[34], per tot l’entrellat humanístic que va significar[35].

<<En poques paraules, durant el segle XIX Catalunya es va fer seves les colònies espanyoles d’Ultramar.>>

Jordi Maluquer de Motes (1974)

Josep Sanabra Ramos, 2021

Bibliografia i bibliografia web

ALBAREDA SALVADÓ, Joaquim; GARCIA ESPUCHE, Albert. 11 de setembre de 1714. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 2005. Cop. ISBN: 84-393-6847-x

Canal Blau TV. “Salvador Samà i Martí. Més enllà del seu testament.” [en línia]. 2016. http://canalblau.alacarta.cat/garraf-al-dia/capitol/salvador-sama-i-marti-mes-enlla-del-seu-testament [Última consulta: 22 d’octubre de 2020]

CURTIN, Philip. The Atlantic Slave Trade. A Census (The Wisconsin University Press, 1975), p. 15.

Enciclopèdia.cat. “Llibertat de comerç” [en línia]. Gran enciclopèdia catalana.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0037748.xml [última consulta: 21 d’octubre de 2020]

FIGUEROLA GARRETA, Jordi. Nacionalisme i consolidació dels estats burgesos. Barcelona: FUOC. 2009. Cop. P08/04528/02344

DOREL-FERRÉ, Gràcia. “Los orígenes del capital industrial catalán: el ejemplo de la familia Puig de Vilanova i la Geltrú.”Revista de Historia Industrial. Núm. 8. Academie de Reims. 1995.

IZQUIERDO BALLESTER, Santiago. Restauració i dictadura de Primo de Rivera, 1876-1931. Barcelona: FUOC. 2014. Cop.

JOU I ANDREU, David. ELS SITGETANS A AMÈRICA I DICCIONARI D’<<AMERICANOS>>. Col·lecció estudis sitgetans (Sèrie major). Sitges: Grup d’estudis sitgetans. 2008. Cop.

LÓPEZ, Oriol. “De Colón a Joan Güell: el pasado colonial y esclavista de Barcelona, a debate” [en línia]. 20 minutos. https://www.20minutos.es/noticia/4297159/0/de-colon-a-joan-gueell-el-pasado-colonial-y-esclavista-de-barcelona-a-debate/ [Última consulta: 25 d’octubre de 2020]

MALUQUER DE MOTES, Jordi. «La burguesia catalana y l’esclavitud colonial. Modes de producció y pràctica política», Recerques, 3, 1974, pp. 83-116.

MORENO CULLELL, Vicente. “L’espanya del segle XVIII: el Comerç” [en línia]. SÀPIENS

POZUELO MASCARAQUE, Belén. “Sociedad española y abolicionismo en la segunda mitad del siglo XIX”. Cuadernos de Historia Contemporánea, n.º 10, 1988. Madrid: Universidad Complutense.

Puerto Samà” [en línia]. Enciclopèdia.cat. Gran enciclopèdia catalana.

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0256951.xml [Última consulta: 23 d’octubre de 2020]REDIKER, Marcus. “El barco de esclavos. Una historia humana.” (La Habana, Imagen Contemporánea, 2014), 156-160.

RODRIGO Y ALHARILLA, Martín. “Víctimas y verdugos a la vez: los marineros españoles y la trata ilegal (1845-1866). Drassana: revista del Museu Marítim, ISSN 0214-2279, Núm. 25, 2017, págs 112-132

RUBIO, Hèlios (dir.). “L’ascens de la societat burgesa”. Història Universal. Catalunya, València i Mallorca. Barcelona: Editorial 92. Vol. 8. ISBN (volum 8): 84-87254-48-9SANABRA RAMOS, Josep (2017). “El Parc Samà i el marquesat de Marianao” [en línia]. https://sutraksmarcabrunians.blog/2017/09/04/el-parc-sama-i-el-marquesat-de-marianao/

VILA VILAR, Enriqueta (1980). “La esclavitud americana en la política española del siglo XIX. Estudios Latinoamericanos 6, p. II, p. (385-403).

YÁÑEZ, César (2016). “Los negocios ultramarinos de una burgesía cosmopolita. Los catalanes en las primeras fases de la globalización, 1750-1914. Revista de Indias, 2006, vol. LXVI, núm. 238. P. 670-710, ISSN:0034-8341. Universitat de Barcelona.

Citacions

[1] Moreno Cullell, Vicente a: Sàpines.

[2] La pressió comercial que exercia Catalunya va donar lloc al fet que, per exemple, els sitgetans que tenien interessos comercials de pesca salada per la costa meridional de Portugal i el golf de Cadis, van intervenir activament en la fundació el 1755 del poblat de l’Isla de la Higuerita, a la desembocadura del Guadiana, avui transformada en la població d’Isla Cristina, Huelva. L’últim quart de segle XVIII la marina sitgetana era present a l’Atlàntic sud, Buenos Aires i Montevideo, al Carib i al Golf de Mèxic i al Nord d’Europa, fins a Sant Petersburg, Jou (2008: 13).

[3] El 1702, Felip V va autoritzar un port franc a Barcelona, la concessió d’enviar dos vaixells comercials catalans a l’any cap a Amèrica, la formació d’una companyia mercantil, la unificació de les declaracions fiscals dels vaixells que arribaven al Principat, la consolidació de la lliure exportació de vi, aiguardent i productes agrícoles als ports peninsulars sense recàrrec, mesures proteccionistes per als vins i aiguardents estrangers i també per als teixits, Albareda (2005: 18).

[4] Al pacte de Gènova (1705) entre catalans i anglesos, Carles III d’Aragó, l’arxiduc Carles o Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, va ampliar fins a quatre els vaixells comercials catalans amb Amèrica, es va invertir la importació de teixits de França pels de l’Imperi, així com es va afavorir l’entrada de fabricants estrangers, excepte els francesos, Albareda (2005: 29).

[5] Després del Decret de Nova Planta de Felip V, Ferran VI d’Espanya, dit el prudent o el Just, va permetre la comercialització amb Amèrica des de la Companyia de Comerç de Barcelona, però passant per Cadis, i fins al decret de lliure comerç de Carles III, Catalunya es trobava limitada amb aquest tracte, enciclopèdia.cat.

[6] La corona espanyola  va procurar mantenir polítiques proteccionistes amb el patrocini de companyies comercials espanyoles a les quals va atorgar nombrosos privilegis i el monopoli sobre alguns productes i territoris, però va fracassar a causa de la pirateria, el contraban i la competència estrangera. Amb tot plegat, Carles III d’Espanya es va veure obligat a obrir més ports comercials per tal de dinamitzar l’economia espanyola amb el que es coneix com el decret de lliure comerç amb Amèrica, Moreno a Sàpiens.

[7] Aquesta nova demanda americana de productes autòctons catalans van fer créixer la producció sectorial agrícola. També en l’índex de població, com per exemple a Sitges, quan el 1787, nou anys després del decret de lliure comerç, havia doblat la població des de l’obscurantisme implantat el 1714 pel Decret de Nova Planta. Aquesta reactivació de la societat i de l’economia catalana en general va anar acompanyada del desenvolupament de la marina i de la navegació,  Jou (2008: 13). A més a més es va afegir el comerç, els serveis naviliers i la negociació d’instruments financers -lletres de canvi-, Yáñez (2006: 680).

[8] La Guerra hispano-estatunidenca (1898) va donar pas a l’inici de l’ensorrament del que quedava del “Imperio donde nuca se pone el sol”: es va posar fi a l’aventura colonial a les Antilles i al Pacífic amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Al mateix any, Les Illes Mariannes, Carolines i Palau van ser venudes al Segon Reich de Prússia. De les colònies africanes de Guinea i del protectorat espanyol al Marroc (Sahara espanyol i el Nord de l’actual Marroc) cal remarcar que obtindrien la independència d’Espanya el 1958 i 1968 respectivament. Ceuta, Melilla i les Illes Canàries són les possessions d’Ultramar que té actualment Espanya.

[9] El 1714 Anglaterra rebia Terranova, Nova Escòcia, part de la badia de Hudson i l’illa de Saint Kitts al Carib i el monopoli del comerç d’esclaus africans al Nou Continent. La Casa de Savoia va recuperar Savoia i Niça de França. Prússia va rebre Neuchatel, i Holanda unes fortificacions als territoris espanyols del nord d’Holanda.

[10] La Il·lustració va generar l’Estat de dret que implica la igualtat de les persones davant la llei i la divisió dels poders: Montesquieu.

[11] La Guerra de Secessió va enfrontar els onze estats confederats del Sud, una zona exclusivament agrícola que depenia del sistema esclavista. Els unionistes del Nord i de l’Est estaven en un procés d’industrialització  i del positivisme en general. El Sud volia mantenir l’esclavitud per tal de vendre el cotó a Europa en ple procés de creixement industrial, i alhora, importar productes manufacturats europeus de retorn, Figuerola (2009: 46).

[12] Rodrigo (2017: 114)

[13] Pozuelo (1988: 72)

[14] Vila (1980: 4-7).

[15] Rodrigo (2017: 130)

[16] Vila (1988: 18)

[17] El període que abraça des de 1817 fins el 1886 no es va fer efectiva l’abolició de l’esclavitud a Cuba fins a l’entrada en vigor del Decreto de 7 de octubre de 1886 i internacionalment fins el 1890. A Puerto Rico es va decretar l’abolició amb la Ley de 22 de marzo de 1873 d’aplicació immediata, Pozuelo (1988: 71-74).

[18] Aquesta negoci negrer estava organitzat en sis elements clau: en primer lloc, el propietari del vaixell. En segon lloc, les societats opaques que organitzaven la logística entre tots els ports i actuaven com a veritables armadors per a la contractació de la tripulació, la negociació i càrrega dels esclaus en ports africans i el punt de lliurament de “los bozales” (descripció pejorativa dita pels tripulants dels vaixells negrers als esclaus). En tercer lloc, els capitans i oficials amb experiència i mariners amb poca o cap experiència. En quart lloc, fortunes i grans capitals que finançaven l’empres negrera (Rodrigo deixa entreveure una relació entre la captura d’un vaixell negrer espanyol a les costes de Madagascar i la desaparició del Banco de Cádiz). En cinquè lloc, les autoritats judicials de les colònies i la particular interpretació de la Llei Penal sobre el tràfic negrer <<ni armadores, ni oficiales fueron encarcelados. Los primeros detenidos fueron los marineros, el eslabón más débil de la cadena esclavista>> Rodrigo, p. 120. En darrer lloc, la relació de complicitat entre els grans capitals i els poders polítics.

[19] És interessant fixar-se en l’escomesa del consolat britànic de l’Havana en relació al tràfic negrer del vaixells espanyols. Talment, com descriu Marcus Rediker en la seva obra i ho recull Rodrigo en el seu article, “diferentes testimonios de marineros a quienes habían enrolado, en algún momento del siglo XVIII, en buques negreros ingleses a la fuerza, ebrios o engañados.”, s’entreveu una lluita comercial d’esclaus entre Anglaterra i Espanya encoberta per les respectives autoritats.

[20] Pozuelo (1985: 72-73).

[21] Empresari nascut a Comillas el 1817 i català d’adopció, i conegut entre altres coses per la seva vinculació amb el tràfic d’esclaus durant la primera meitat del segle XIX, Izquierdo (2020). Fou nomenat Marques de Comillas i va construir un important node empresarial amb seu a Barcelona: El Banco Hispano Colonial, La Compañía Trasatlántica Española (1881) y la Compañía General de Tabacos de Filipinas, Yáñez (2006: 708).

[22] El 1818 Joan Güell i Ferrer marxà a Cuba on va establir plantacions de cotó  i està demostrar que en aquestes plantacions treballaven esclaus portats d’Àfrica, López (2020).

[23] Dorel-Ferré (2004: 185).

[24] L’enciclopèdia.cat recorda el català Salvador Samà i Martí, primer marquès de Marianao, que fou, al segle XIX, un dels més grans traficants d’esclaus a l’illa de Cuba.

[25] Salvador Samà va ampliar els seus negocis a l’illa en empreses navilieres, en negocis portuaris, en productes financers, en l’explotació de la canya de sucre, dels ferrocarrils i va continuar amb el negoci del tràfic d’esclaus, Canal Blau TV (2016). També es va fer amb l’exclusiva de la importació de vins del Penedès des de Vilanova i la Geltrú. En síntesi, controlava el Port de l’Havana i bona part dels ingenios (nom que es designa a Cuba per anomenar les hisendes productores de sucre) on anaven a parar els esclaus africans.

[26] Canal Blau TV (2016).

[27] Salvador Samà va ser Primer Tinent d’alcalde de l’Havana, va ocupar el càrrec de Senador Vitalici del Regne d’Espanya, aconseguí el rang de Coronel de l’exèrcit espanyol a Cuba i va ser condecorat amb la Gran Creu d’Isabel la Catòlica per la seva participació en la defensa de la Cuba colonial durant la Guerra dels Deu anys (1868-1878), primer títol nobiliari de la saga Samà, Sanabra (2017).

[28] La defensa dels interessos de la Corona Espanyola a Cuba que va dur a terme Salvador Samà i Martí davant dels embats independentistes cubans van prevaldre per damunt de les activitats comercials negreres.

[29] Dins de l’àmbit del tràfic negrer, l’Amèrica colonial espanyola es perllonga sobre una àrea d’influència més àmplia: Brasil, EUA, les Antilles i l’Àfrica, Yáñez (2006: 681).

[30] Rodrigo cita que Salvador Samà i Martí era un influent negrer català, p. 122, i que una carta signada i datada el 21 de març de 1858 per Salvador Samà i adreçada al jutge de l’Havana, el qual havia ordenat una ordre de presó preventiva per afers relacionats amb el tràfic d’esclaus comesos, suposadament, per un altre comerciant català de l’Havana, Josep Lluch Torrents, va fer suspendre l’acció judicial.

[31] Rodrigo (2017: 122-126). Paral·lelament, Sust (2016: 13) afirma que el Pigat va ser detingut el 4 de desembre de 1837 pel capità Alexander Milne de la corbeta HMS Snake de sa majestat britànica, a la badia de Guantánamo, Cuba, amb dos-cents cincuanta-nou negres bozal a bord de la goleta espanyola Matilde.

[32] En particular, els esclaus eren transportats des de l’Àfrica -algunes veus citen que principalment des del Congo- a les Antilles per a treballar, en la major part, als ingenios de sucre, cacau, cotó, cafè i tabac, de Cuba i Puerto Rico, propietat de catalans amb una important posició social, política i militar del Carib espanyol. Altres eren venuts com esclaus per a treballar en cases particulars o en negocis de poca volada com ara una pastisseria, una adrogueria o un magatzem.

[33] Els anys noranta, el cotó i la llana encara aportaven més de les dues terceres parts del producte industrial català, Izquierdo (2014).

[34] Yáñez (2006).

[35] A partir de la producció dels ingenios d’Ultramar, es va crear un conglomerat d’empreses destinades a satisfer les necessitats que generava aquell profitós negoci. Així, empreses navilieres i bancs van impulsar aquella globalització que va donar lloc a bona part del desenvolupament industrial català del segle XIX i principis del XX. A més, i com ho demostra l’activitat comercial del port de l’Havana en el segle XIX, la demanda de productes autòctons catalans va fer créixer la producció en origen.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s